Estem molt avesats a omplir la nostra vida d’estímuls, propostes, projectes…
Ens agrada viure amb un nivell d’excitació important. Tant és així que ens crea una gran dependència.
Som capaços de plantejar-nos una hora sense fer res? Un dia lliurat al no res?
Parar, mirar, donar un pas enrere, escoltar, aquietar…
Tot plegat demana una petita o gran rendició interna per a deixar-nos omplir no des de la ment sinó des de la VIDA.
Inevitablement a l’inici això pot portar avorriment, manca de sentit, sensació de pèrdua de temps.
Podem imaginar o bé confiar que dins nostre hi ha un gran paradís per a descobrir, el viatge més interessant i autèntic, el suport de cada pas que donem o decisió que prenem?
Està en les nostres mans aquesta exploració, simple, senzilla, propera, però per això mateix camí de guerrers.
Minuts de silenci amb nosaltres, d’escolta, de mirada…
De tant delicat s’escapa i cal insistir, insistir, insistir sense massa expectatives.
Mirar-nos de ben aprop per poder rescatar el millor de nosaltres i compartir-ho com a ofrena a la vida de la que tant rebem.
Aportar una mica de silenci i serenitat és una gran manera d’agrair la gran herència que tots hem rebut
