40è ANIVERSARI

Recordant

 

L’any 1979 quan vaig arribar a Vic, per posar en marxa l’Institut de Ioga, la pols dels carrers encara era bruna i l’olor de la ciutat era ben diferent d’ara.

 

Vaig viatjar amb tren des de Barcelona per arribar a una estació de Vic que els més joves no heu conegut; freda, fosca i amb uns sostres tan alts que maldaven per amagar-se entremig de la boira.

 

Sabia d’una plaça major… i allà em vaig dirigir. No recordava res de Vic, en realitat no sé si hi havia estat mai abans.

 

Una amiga m’havia advertit que Vic era una ciutat on hi mancava color i oportunitats interessants per a les persones amb inquietuds.

 

Semblava un bon destí per poder aportar-hi el poc que jo coneixia de la ioga. De ben segur que els que vinguessin a trobar-me en sabrien una mica menys que jo.

 

Al 1979, moltes de les associacions que ara tenim encara no existien. S’han obert escoles i instituts. Va néixer la universitat que poc a poc ha crescut. Hi ha molt més teixit associatiu i espais culturals. Tampoc no existia el bus urbà, el reciclatge, les deixellaries, l’anella verda, ni les zones blaves…

 

Sóc feliç d’haver triat Vic per al meu projecte. M’he sentit acollida i estimada i així mateix la meva família que hi ha plantat unes bones arrels.

He conegut gent extraordinària de qui he pogut aprendre més que ensenyar.

 

Hem fet amics i companys de camí.

 

Com diu Espriu; “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”… Sempre més no ho sabem però si celebrem quaranta anys, en tot temps formant-nos i ampliant l’equip per poder oferir altres serveis sempre en la mateixa línia.

 

L’Institut de ioga continua amb pas ferm obert a compartir aprenentatges i crear escenaris on anar polint la Mirada i l’Estar.

 

Sense vosaltres tot això no hauria estat possible.

 

 

JORGE LUIS BORGES

De tanto perder aprendí a ganar; de tanto llorar se me dibujó la sonrisa que tengo. Conozco tanto el piso que sólo miro el cielo. Toqué tantas veces fondo que, cada vez que bajo, ya sé que mañana subiré. Me asombro tanto como es el ser humano, que aprendí a ser yo mismo. Tuve que sentir la soledad para aprender a estar conmigo mismo y saber que soy buena compañía. Intenté ayudar tantas veces a los demás, que aprendí a que me pidieran ayuda. Trate siempre que todo fuese perfecto y comprendí que realmente todo es tan imperfecto como debe ser (incluyéndome). Hago solo lo que debo, de la mejor forma que puedo y los demás que hagan lo que quieran. Vi tantos perros correr sin sentido, que aprendí a ser tortuga y apreciar el recorrido. Aprendí que en esta vida nada es seguro, solo la muerte… por eso disfruto el momento y lo que tengo. Aprendí que nadie me pertenece, y aprendí que estarán conmigo el tiempo que quieran y deban estar, y quien realmente está interesado en mi me lo hará saber a cada momento y contra lo que sea. Que la verdadera amistad si existe, pero no es fácil encontrarla. Que quien te ama te lo demostrará siempre sin necesidad de que se lo pidas. Que ser fiel no es una obligación sino un verdadero placer cuando el amor es el dueño de ti. Eso es vivir…La vida es bella con su ir y venir, con sus sabores y sin sabores… aprendí a vivir y disfrutar cada detalle, aprendí de los errores pero no vivo pensando en ellos, pues siempre suelen ser un recuerdo amargo que te impide seguir adelante, pues, hay errores irremediables. Las heridas fuertes nunca se borran de tu corazón pero siempre hay alguien realmente a dispuesto a sanarlas con la ayuda de Dios. Camina de la mano de Dios, todo mejora siempre. Y no te esfuerces demasiado que las mejores cosas de la vida suceden cuando menos te las esperas. No las busques, ellas te buscan. Lo mejor está por venir”
        *Jorge Luís Borges*
          Mago de la palabra…

Harmonia mental.

Hi ha un estat més feliç que quan la nostra ment està amb harmonia amb la realitat?

La meva experiència em mostra que només la confusió és el que em fa patir.

La confusió és voler quelcom diferent del que està passant.

Això no vol dir ser immobilista. Primer perquè mantenir-se en aquest estat sovint és un treball i  segon perquè tots tenim la responsabilitat de compartir el que som per a que el mon sigui un lloc més amable per a tots.

La condició natural de la ment és la pau. Aquesta es manté fins que arriba un pensament que ens crea patiment Ens fem la guerra internament. Res sembla canviar al meu costat només el meu paisatge intern.

La pau és el que jo soc mentre no hi ha cap història que interfereixi la meva ment.

Els entrebancs van sorgint i la meva capacitat de felicitat rau en la facilitat de portar la meva ment sempre cap a un espai segur i no deixar-la voltar  inútilment per pensaments que l’únic que creen és stress.

Això demana atenció i voluntat de viure bé un cop i un altra.

Farem el camí de la nostra vida igualment. Podem triar el paisatge que ens acompanyi.