La meva experiència em mostra que només la confusió és el que em fa patir.
La confusió és voler quelcom diferent del que està passant.
Això no vol dir ser immobilista. Primer perquè mantenir-se en aquest estat sovint és un treball i segon perquè tots tenim la responsabilitat de compartir el que som per a que el mon sigui un lloc més amable per a tots.
La condició natural de la ment és la pau. Aquesta es manté fins que arriba un pensament que ens crea patiment Ens fem la guerra internament. Res sembla canviar al meu costat només el meu paisatge intern.
La pau és el que jo soc mentre no hi ha cap història que interfereixi la meva ment.
Els entrebancs van sorgint i la meva capacitat de felicitat rau en la facilitat de portar la meva ment sempre cap a un espai segur i no deixar-la voltar inútilment per pensaments que l’únic que creen és stress.
Això demana atenció i voluntat de viure bé un cop i un altra.
Farem el camí de la nostra vida igualment. Podem triar el paisatge que ens acompanyi.
